QUE NO CAIGUEN LES OLIVES

Quan ens trobem amb (i disculpeu l'expressió) persones que prefereixen que les olives es caiguen a que algú les agafe, preferim (i disculpeu de nou l'expressió) furtar-li-les. I es que ja fa uns pocs anys que un grup de persones vam decidir tractar d'autogestionar l'oli que consumim. Així, collint olives de gent que no les fa i amablement ens les deixa i d'olivars abandonats, aconseguim abastir-nos d'oli ecològic per a tot l'any. I cada any anem aprenent algunes coses, així que posarem a mode d'introducció algunes de les més bàsiques de les que hem anat descobrint.

Les varietats, els camps i la recol·lecció.

Les varietats més abundants a les nostres comarques son tres: la blanqueta, la mançanella i l'alfafarenca. Hi han certs trets característics de cadascuna que fan ràpida la seva diferenciació: la blanqueta és de color blanc quan està verda, fa unes olives petites i es diu que està bona per a fer oli quan a l'arbre hi han olives de tres colors, és a dir abans no madure del tot, i es pot collir fàcilment amb les mans esmunyint les rames; la mançanella (que no és la "manzanilla" de Sevilla) es la que fa les olives més grosses, i son les que més s'utilitzen per fer olives trencades o amb sosa, quan estan verdes son de color verd intens i a l'igual que l'alfafarenca es solen recol·lectar amb vara; l'alfafarenca (d'Alfafara) és la que millor aguanta el fred, per això és més corrent a les zones més altes (Agres, Alfafara, La Torre de les Maçanes...), és la varietat més tardana i al madurar es fa molt negra i arrugada, dóna un oli de sabor molt intens encara que sol donar un menor rendiment. L'olivera borda, ullastre, ací no s'agafa però hi ha molta sobretot als olivars abandonats.

Les terres dels olivars han patit igualment que la resta de l'agricultura l'intrusió de les tècniques i usos derivats de la revolució verda; herbicides, plaguicides, abonaments químics, la mecanització del procés i finalment la pèrdua de la poca rendibilitat econòmica del treball, el que ha dut en primer lloc a la degradació de l'entorn i les persones i actualment a l'abandonament de moltes de les terres. Amb el nostre projecte d'auto abastiment d'oli posem el nostre petit granet d'arena per recuperar el treball comunal, sense amo ni patró, gaudint del treball manual i del dia en el camp; treballem (o almenys ho intentem) les terres de forma natural, sense llaurar, podant una mica al temps de la collita i amb l'ajuda de fem orgànic, aigua de pluja i sol, i parlem, cantem, riem i conspirem mentre ho fem.
Enguany hem de dir que ha sigut climàticament el pitjor novembre que recordem, i quan les plagues de "beates" ens crivellen en aquestes èpoques, no necessitem que cap Al Gore ens vinga a xerrar del canvi climàtic, i és que la gent del camp que ací primer pateix les conseqüències.


La propietat privada.

Any rere any veem com cada vegada més olives es cauen a terra perquè ja no resulta rendible recol·lectar-les. Treballem terres de gent amb qui tenim contacte i ens les cedeix perquè no van a fer-les, però de moment no les suficients a Alcoi per a fer l'oli que consumim. Ens han ofert terres més lluny, però veient la quantitat d'olives que es perden al nostre poble, pensem que no té lògica desplaçar-se amb tot el malbaratament energètic que suposa. I és ací on apareix el conflicte de la propietat privada. Nosaltres no creem en la propietat i es basem en altres criteris, no agafem olives de camps treballats o olives que vagen a fer-se ja siga per part dels seus propietaris o prestades, però considerem un greu delicte, en tot el significat de la paraula, que ens acusen de lladres aquells qui deixen caure les "seves" olives, així que seguirem recol·lectant aquells camps que estiguen evidentment abandonats. Per l'autogestió, la sobirania i l'anarquia.

Quatre gats